Etiqueta: #LAVEUDHEURA

—Els primers dies de confinament la cosa no semblava tan dramàtica, però a mesura que anaven passant els dies em vaig començar a notar una mica neguitós, allò que no saps què fer, i vaig pensar que la solució seria posar-me a l’ordinador i fer els dibuixos-acudits, cosa que em distreia força i feia que no pensés en altres coses, perquè és clar no paraven de repetir per tots els mitjans que la gent gran érem el sector de risc…, i una de les reflexions que em feia era que no només la gent gran, sinó que tots els éssers humans, som molt vulnerables, perquè una cosa tan petita com és aquesta Covid-19, que s’ha de veure amb microscopis molt potents, pot trasbalsar tota la humanitat. I per fugir d’aquestes idees, em posava a l’ordinador a dibuixar i m’anaven sortint idees per a fer acudits, missatges gràfics, per a compartir amb altres persones. A mesura que ha anat passant el temps, m’he anat acostumant a la situació. En el moment que es va acabar el confinament i vam poder sortir, amb la Montserrat sortíem cada dia a caminar per fer una mica d’exercici, i de vegades caminàvem sis o set quilòmetres. La companyia de la Montserrat ha estat molt important, perquè ella és més forta que jo…

Els usuaris d’Heura també els has tingut presents aquests dies

—Sí. També he pensat molt en els usuaris d’Heura! Em preguntava: de què em queixo jo si aquestes persones estan sense llar, de qualsevol manera. I feia un exercici de memòria, d’anar recordant els usuaris que vaig conèixer i vaig fer-hi vincle, des dels inicis de fer de voluntari, sobretot els dels divendres, que és el dia en què hi he anat jo sempre. Començant per la lletra A, i anar seguint. I he arribat a pensar 45 o 50 noms! Alguns ja són morts, com ara l’Antonio Pardo, que va ser dels primers que va venir a Heura, i recordo que, quan estava malalt,  l’anava veure a l’hospital, i en una d’aquestes visites, es va morir allà, amb mi, i em va impactar molt. Recordo també el Manuel Reina, que ha mort recentment, i em va saber molt de greu perquè ens apreciàvem. I com ell, molts, per això faig aquest exercici de memòria, els recordo… em treu de cabòries, però pateixo també per ells.

I ara et planteges deixar el voluntariat a Heura

— Sí, per l’edat que tinc, perquè a part de ser vulnerable, em sento ja una mica cansat, tot i que considero que no faig gran cosa: servir el berenar dels divendres, i parlar amb els usuaris, però és clar, amb el meu problema d’oïda és una mica difícil mantenir una conversa, i si no els entenc em poso molt nerviós perquè em sap greu fer-los repetir el que diuen. Hi ha una sèrie de coses que em fan veure que potser ja n’hi ha prou. Penso deixar d’anar-hi els divendres, però tinc la voluntat de seguir col·laborant, per exemple amb la revista d’Heura i altres coses que pugui fer, sobretot de la meva professió de dibuixant, fent cartells, o el que calgui.

Com valores aquests vint anys de voluntariat?

—He viscut coses molt bones, hem celebrat molts aniversaris les tardes dels divendres, ens ho hem passat bé; també hi ha hagut moments no tan bons, però són casos molt aïllats, en conjunt molt bé. Penso que Heura ha fet una feina fantàstica i molts usuaris parlen d’Heura com si fos casa seva. I això és molt positiu. I jo he intentat ajudar en tot el que he pogut…

Maria Jesús és una de les noves voluntàries que, d’ençà de l’obertura post-confinament, ha vingut a donar un cop de mà al servei de dutxes de l’espai lila dels divendres.

Com arribes  fins a Heura?

 -Aquí he vingut a parar pel Ramon, ha sigut ell qui ens ha mogut a tots. Jo treballo de conductora d’autobusos a TMB i, al principi de la Covid-19, TMB va oferir els busos per a fer trasllats als hotels de persones ingressades als hospitals. Es van adaptar els autobusos, i van contactar amb el Ramon perquè saben que és una persona molt ficada en temes de voluntariat i li van demanar ajuda per a trobar voluntaris entre el personal. Aleshores ell va crear un grup de whatsapp amb unes dues-centes persones que s’oferien per a fer aquest servei. Quan es van acabar els trasllats, perquè ja no feien falta, en Ramon ens va dir que, els qui volguéssim, ens podíem quedar en el grup per si sorgien altres voluntariats. Ens hi vam quedar una cinquantena, i al cap de quatre dies ja tenia una proposta! I ara t’explicaré com ho va fer: en passar amb l’autobús per davant del Centre Heura, es va aturar, va baixar i va demanar si necessitaven voluntaris. Ens va enviar un missatge dient-nos que en necessitaven perquè la gent gran que feia habitualment de voluntària estava confinada. I així va ser com vam començar.  Cada tarda, durant un mes i mig, han vingut a Heura dues persones voluntàries de TMB.

En el moment que reps el missatge del Ramon, què penses?

– Que necessiten gent i que jo puc oferir temps per donar un cop de mà; Que necessiten planxa, doncs planxa, que tampoc no em cauen els anells; que no em demanen de recollir patates, que no és una feina que em desgasta, és temps… I si tens temps, doncs l’has de posar al servei.

Però tu en el moment que reps el missatge no estàs confinada, sinó treballant…

– Sí, però jo vinc els divendres, que és el meu dia de festa. Treballo caps de setmana  i festius  a TMB, i de dilluns a dijous en una oficina. Tinc dues feines. Tinc divendres festa i per la meva situació personal actual puc fer-ho, potser en altres moments de la meva vida no hagués pogut. Vinc amb cotxe des de Viladecans, que és on visc; haig de buscar aparcament i si no en trobo, doncs vaig a un pàrquing i, si haig de pagar uns dinerets, doncs els pago, perquè el voluntariat també és això. I ara mateix puc fer-ho, tinc aquesta possibilitat:  la meva filla és gran; si tingués fills petits, doncs no podria venir.

Què hi has trobat a Heura?

– He vist que hi ha moltes persones necessitades, però també que hi ha moltes persones voluntàries, capacitades per ajudar. I també he conegut un món que no coneixia, perquè havia sentit parlar de les persones sense sostre, i t’imagines que són les que van amb el carret, però no saps res més i aquí descobreixes que són persones que realment ho han perdut tot, i que jo també podria ser-ho. I ja no és només venir, és que t’impliques, demanes roba a la família…, i t’adones que ens sobren moltes coses i que hi ha gent que les necessita. Després vens aquí unes quantes setmanes seguides i veus la mateixa persona que ve a dutxar-se i la saludes, li preguntes com li ha anat la setmana i veus que són persones com tu, que tenen la seva vida, que han tingut mala sort, i que necessiten una empenta perquè els hi vagi millor després. Tant de bo!

Avui el grup de voluntariat de TMB acaba la seva aportació a Heura. Tens pensat continuar?

– El Ramon ens va comunicar que en aquest moment es reincorporen nous voluntaris a Heura, i que ja no cal que hi siguem perquè no hi ha tanta feina. Jo, hi ha hagut setmanes que he vingut sola, en canvi avui mateix han vingut dues noies més, i no cal; quan s’acaba la feina no cal que estiguis aquí fent petar la xerrada, perquè vens a ajudar.  Jo seguiré el mes de juliol, si es necessita la meva aportació, i al setembre m’he de plantejar què faig, perquè em queda molt lluny de casa, potser em buscaré un altre voluntariat més a prop, perquè ara l’he fet aquí i m’ha enganxat…

Ja havies fet voluntariat abans?

– Sí, però no de forma continuada. Tots portem a dins una mica de voluntari i de vegades no tens temps o no es presenta l’ocasió, o no coneixes llocs on anar. Mira, jo em sento una persona afortunada: l’empresa on estic treballant va fer un ERTE i pensàvem que tancava i, com que sóc sola amb la meva filla, necessitava treballar i em vaig treure el carnet de conduir autobusos, i amb 50 anys em va contractar TMB, i sense experiència!  I això s’ha de valorar perquè no totes les empreses agafen gent gran sense experiència. M’han donat una bona oportunitat! Estic contenta, i com que em sento afortunada -sempre m’hi he sentit-, tinc, no diria l’obligació però sí la necessitat, d’oferir alguna cosa, perquè jo he tingut sort i no tothom en té…

J. Tu vas estar en un dels pavellons de Fira de Montjuïc que va habilitar l’Ajuntament de Barcelona i Creu Roja per acollir persones en risc d’exclusió durant el confinament, com va ser?

— Fue muy complicado, había muchos problemas y peleas por cualquier cosa, y lo malo es que los guardias de seguridad no actuaban cuando había discusiones, sino que siempre esperaban que uno le pegara al otro para meterse y expulsar al que pegó primero, esa era su política.

Yo tenía miedo de que me pasara algo porque por cualquier cosita le pegaban a uno. Con mis amigos nos tuvimos que poner de acuerdo para que no nos pasara nada, porque habían entrado cuchillos, y había toda clase de droga. A mi me robaron el teléfono y ya no pude recuperarlo. Yo no me peleé, pero me tuve que meter en varias peleas para separar a mis amigos o a otras personas.

Pel que van publicar els diaris, no hi havia exclusivament gent sense llar als pavellons… (consulta la notícia)

—Allá estábamos turistas, con gente que venía de prisión, con gente de la calle, todos mezclados, era duro. Uno no podía tener queja de nada porque si no lo echaban, y si uno sale ya no entra. Vi varios casos así. Eso más bien parecía una prisión. Amenazas había a cada rato. Me he dado cuenta de la injusticia que hay aquí en este país, en un primer mundo. Fue una experiencia…

Vas marxar abans d’acabar el confinament, per què?

—Yo tenía mi día de salida un viernes a la mañana, y dos días antes hablé con la jefa que había de Cruz Roja porque tuve un problema. Yo estoy aquí por asilo político, y le dije que tenía una emergencia en mi país con mi hija, que había recibido amenazas porque la habían hallado  un grupo delictivo que le querían hacer algo a la niña y que me iban a enviar un video de como me la mataban si yo no regresaba a El Salvador, y la jefa me dijo, con esas palabras: “¿Por qué no llamas a ese grupo de delincuentes y les dices que te la maten mejor el viernes o el sábado que así descansas de mandarle dinero a tu hija?”. Esto ¡me enfureció tanto! porque yo necesitaba sacarla ya, y no me dejaron salir, y tuve que salirme yo para enviar dinero a mi hija para que la sacaran de donde estaba, porque estaba escondida, y la tuve que cambiar de ahí porque le iban a hacer algo, temía por ella…, y ya no pude regresar a la Fira. Me dieron las cosas que tenía yo, mis papeles, pero no me dieron ni un saco para dormir. Me negaron eso.

I què vas fer?

—Estuve durmiendo en la calle tres semanas más, ¡con un frio! En el suelo, sin cobijas, sin nada, uf, fue bien duro, ya no sabía qué hacer, había perdido toda esperanza, eso sí, siempre iba a Fontrodona a bañarme y a cambiarme. Es la primera vez que he tenido experiencia de estar en la calle y no lo recomiendo a nadie, de verdad. Gracias a Dios, me ha hecho luchador, he aprendido de esta experiencia algo nuevo, que jamás pensé que me iba a pasar… y ahorita ya estoy alquilando una habitación, estoy bien, estoy fuera de la calle, y esperando la cita de extranjería para ver qué me dicen. Ojalá me puedan ayudar. Así estamos.

G., com has passat aquest temps de confinament?

—Jo dormia a l’Església Evangèlica de Gràcia, fins que la van tancar pel confinament i em vaig trobar al carrer. El que passa és que havia estalviat alguna cosa i me’n vaig anar a un hostel, que et surt per 7€ al dia, i encara no l’havien tancat. I quan estava allà vaig tenir un infart. I al sortir de l’hospital vaig buscar una habitació i vaig trobar aquesta on estic ara, a Esplugues, i el cap de setmana treballo amb un amic en una rostisseria, i guanyo poc però em puc pagar l’habitació. I com que ha pogut obrir sense problemes m’ha anat bé. Els dies que no treballo estic tancat al pis, a l’habitació. I segueixo mirant coses perquè l’habitació em costa molt cara, però hi estic bé, no hi ha problemes de drogues ni de res.

Dius que vas tenir un infart?

—Sí, quan estava a l’hostel vaig tenir un infart. Em van portar a Sant Pau i vaig estar allà cinc dies, i el curiós és que tenia pagat l’hostel i li vaig dir a un altre que hi anés en el meu lloc, perquè l’aprofités.

Jo estic operat de fa anys. De seguida em van fer les proves, em van fer un cateterisme que és com es veu si està obturada una arteria i em van posar un stent, i em van donar 4 pastilles que són específiques per a això que porto, a  més de les 6 que ja prenia. Ara en prenc 10!. En quatre dies ja vaig demanar per marxar perquè ja estava bé i  perquè va coincidir amb el principi de la Covid i es van posar més durs, i no podia fumar, i ja “m’agobiava”. També em van fer la prova de la Covid i vaig donar negatiu.

Ara ja estàs recuperat?

—Ara ja em trobo bé, però quan estava a l’Església Evangèlica sortia al matí i anava a esmorzar a l’Ejército de Salvación, i només de caminar tres carrers em fotia un mal el pit! però no vaig fer res, perquè un dia havia anat al Clínic  amb uns símptomes molt similars, i sembla una tonteria, però si vius al carrer —perquè el primer que et pregunten és on vius—, a lo millor és un handicap perquè et facin les proves que t’han de fer, perquè es pensen que estàs allà per quedar-te a dormir, i no me les van fer. Així que qualsevol dia d’aquests els portaré fotocòpia de l’informe de Sant Pau i els diré: “Mira, jo estava al carrer, però m’hi hagués pogut quedar per sempre, en la puta calle”,  perquè si no et fan les proves perquè la gent està al carrer, si no saben distingir quan una persona ha fet un infart o no, no anem bé. A Sant Pau, en canvi en dues hores em van fer un munt de proves i el cateterisme.

Però ja ha passat i no cal recordar-se’n, i ara estic molt bé, la veritat, a la glòria…