Enguany Centre Obert Heura Gracia fa 25 anys que estem al costat de les persones sense llar, recolzant, acompanyant i humanitzant aquesta realitat tan complexa i plena de vulnerabilitat com és la de dormir i viure al ras.
Malauradament 25 anys Després de començar a lluitar, aquest segueix sent un problema que persisteix en la nostra societat. Ens hagués agradat més haver de desaparèixer com a entitat, però, és una realitat que, en comptes d’erradicar-se, cada vegada s’agreuja més i més
Ja fa alguns anys la Laia de Ahumada, una de les fundadores i persones motor de l’Associació ens va regalar aquestes paraules tan ben escrites i que ens fan pensar i ens mouen a
CANVIAR LA MIRADA
Les persones que viuen i dormen al carrer ens fan por.
Passem pel seu costat amb pas apressat, sense mirar-les.
No sabem si hem somriure, compadir, o donar una almoina; i davant de tants dubtes optem per passar de llarg, amb la mirada perduda i, a força de no voler-les veure,
no les veiem.
Les persones sense llar ens qüestionen, ens inquieten i ens fan basarda perquè no sabem com reaccionaran; perquè temem que ens deixin anar un estirabot o ves saber què.
Aquestes persones senten damunt seu el menyspreu de les
NO MIRADES
Molt sovint em pregunten com actuar, què fer.
Jo sempre dic el mateix: Mira’l! Mira-la!
Tan fàcil i tan difícil alhora, perquè mirar és un art amorós i, quan t’inicies en la seva pràctica, descobreixes dins teu tot tipus de mirades insospitades:
de prepotència, de compassió, de rancúnia, de menyspreu…
I més d’una vegada m’he trobat abaixant els
ulls, avergonyida de no saber mirar.
La persona que viu al carrer, no mira per por de ser mirada.
Camina amb el cap cot per fer-se invisible als ulls dels altres,per estalviar-se el menyspreu d’una ullada.
Reconèixer-la, anomenar-la, saludar-la, mirar-la, la dignifica.
Passar de llarg, ignorar-la, menysprear-la, la denigra. Una mirada pot dir-te com ets d’important per a mi i trencar una soledat. Una mirada pot engrandir o anorrear.
Laia de Ahumada
El menyspreu de no mirar a les persones sense llar és una forma d’exclusió social que sovint passa desapercebuda. No dirigir la mirada pot fer que les persones sense llar se sentin invisibles i menystingudes, com si no fossin considerades part de la comunitat. Això agreuja els sentiments d’aïllament i marginació que ja experimenten.
Que jo canviï aquesta actitud implica que vull reconèixer la humanitat i la dignitat de totes les persones, independentment de la seva situació.
Una simple mirada de reconeixement pot fer una diferència enorme, mostrant que ens importa la seva presència i que els considerem iguals.
És important recordar que totes les persones mereixem respecte independentment de la situació de vida.
A través d’accions com saludar amb amabilitat, escoltar les seves històries i preocupacions, i oferir ajuda i suport, podem trencar amb aquest menyspreu i promoure una cultura d’inclusió i respecte mutu.
Aquest canvi de mirada no només beneficia les persones sense llar, sinó que enriqueix també la nostra pròpia comunitat amb empatia i solidaritat.
CANVIES DE MIRADA ?
