ENTREVISTA A JOSEP MARIA: ELS ANTICS VOLUNTARIS

En Josep Maria és voluntari d’Heura des dels seus inicis al ‘99. Ara, a punt de complir 88 anys, es planteja deixar el voluntariat directe i seguir col·laborant des de la distància, fent el que sap fer tan bé: els dibuixos-acudits que alegren les pàgines de La Veu d’Heura i els correus electrònics dels seus amics.

Com has viscut el confinament?

—Els primers dies de confinament la cosa no semblava tan dramàtica, però a mesura que anaven passant els dies em vaig començar a notar una mica neguitós, allò que no saps què fer, i vaig pensar que la solució seria posar-me a l’ordinador i fer els dibuixos-acudits, cosa que em distreia força i feia que no pensés en altres coses, perquè és clar no paraven de repetir per tots els mitjans que la gent gran érem el sector de risc…, i una de les reflexions que em feia era que no només la gent gran, sinó que tots els éssers humans, som molt vulnerables, perquè una cosa tan petita com és aquesta Covid-19, que s’ha de veure amb microscopis molt potents, pot trasbalsar tota la humanitat. I per fugir d’aquestes idees, em posava a l’ordinador a dibuixar i m’anaven sortint idees per a fer acudits, missatges gràfics, per a compartir amb altres persones. A mesura que ha anat passant el temps, m’he anat acostumant a la situació. En el moment que es va acabar el confinament i vam poder sortir, amb la Montserrat sortíem cada dia a caminar per fer una mica d’exercici, i de vegades caminàvem sis o set quilòmetres. La companyia de la Montserrat ha estat molt important, perquè ella és més forta que jo…

Els usuaris d’Heura també els has tingut presents aquests dies

—Sí. També he pensat molt en els usuaris d’Heura! Em preguntava: de què em queixo jo si aquestes persones estan sense llar, de qualsevol manera. I feia un exercici de memòria, d’anar recordant els usuaris que vaig conèixer i vaig fer-hi vincle, des dels inicis de fer de voluntari, sobretot els dels divendres, que és el dia en què hi he anat jo sempre. Començant per la lletra A, i anar seguint. I he arribat a pensar 45 o 50 noms! Alguns ja són morts, com ara l’Antonio Pardo, que va ser dels primers que va venir a Heura, i recordo que, quan estava malalt,  l’anava veure a l’hospital, i en una d’aquestes visites, es va morir allà, amb mi, i em va impactar molt. Recordo també el Manuel Reina, que ha mort recentment, i em va saber molt de greu perquè ens apreciàvem. I com ell, molts, per això faig aquest exercici de memòria, els recordo… em treu de cabòries, però pateixo també per ells.

I ara et planteges deixar el voluntariat a Heura

— Sí, per l’edat que tinc, perquè a part de ser vulnerable, em sento ja una mica cansat, tot i que considero que no faig gran cosa: servir el berenar dels divendres, i parlar amb els usuaris, però és clar, amb el meu problema d’oïda és una mica difícil mantenir una conversa, i si no els entenc em poso molt nerviós perquè em sap greu fer-los repetir el que diuen. Hi ha una sèrie de coses que em fan veure que potser ja n’hi ha prou. Penso deixar d’anar-hi els divendres, però tinc la voluntat de seguir col·laborant, per exemple amb la revista d’Heura i altres coses que pugui fer, sobretot de la meva professió de dibuixant, fent cartells, o el que calgui.

Com valores aquests vint anys de voluntariat?

—He viscut coses molt bones, hem celebrat molts aniversaris les tardes dels divendres, ens ho hem passat bé; també hi ha hagut moments no tan bons, però són casos molt aïllats, en conjunt molt bé. Penso que Heura ha fet una feina fantàstica i molts usuaris parlen d’Heura com si fos casa seva. I això és molt positiu. I jo he intentat ajudar en tot el que he pogut…

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.