Ir al contenido principal

CANVIAR LA MIRADA

Enguany Centre Obert Heura Gracia fa 25 anys que estem al costat de les persones sense llar, recolzant, acompanyant i humanitzant aquesta realitat tan complexa i plena de vulnerabilitat com és la de dormir i viure al ras.

Malauradament 25 anys Després de començar a lluitar, aquest segueix sent un problema que persisteix en la nostra societat. Ens hagués agradat més haver de desaparèixer com a entitat, però, és una realitat que, en comptes d’erradicar-se, cada vegada s’agreuja més i més

Ja fa alguns anys la Laia de Ahumada, una de les fundadores i persones motor de l’Associació ens va regalar aquestes paraules tan ben escrites i que ens fan pensar i ens mouen a

CANVIAR LA MIRADA

Les persones que viuen i dormen al carrer ens fan por.

Passem pel seu costat amb pas apressat, sense mirar-les.

No sabem si hem somriure, compadir, o donar una almoina; i davant de tants dubtes optem per passar de llarg, amb la mirada perduda i, a força de no voler-les veure,

no les veiem.

Les persones sense llar ens qüestionen, ens inquieten i ens fan basarda perquè no sabem com reaccionaran; perquè temem que ens deixin anar un estirabot o ves saber què.

Aquestes persones senten damunt seu el menyspreu de les

NO MIRADES


Molt sovint em pregunten com actuar, què fer.

Jo sempre dic el mateix: Mira’l! Mira-la!


Tan fàcil i tan difícil alhora, perquè mirar és un art amorós i, quan t’inicies en la seva pràctica, descobreixes dins teu tot tipus de mirades insospitades:

de prepotència, de compassió, de rancúnia, de menyspreu…

I més d’una vegada m’he trobat abaixant els
ulls, avergonyida de no saber mirar.


La persona que viu al carrer, no mira per por de ser mirada.

Camina amb el cap cot per fer-se invisible als ulls dels altres,per estalviar-se el menyspreu d’una ullada.

Reconèixer-la, anomenar-la, saludar-la, mirar-la, la dignifica.

Passar de llarg, ignorar-la, menysprear-la, la denigra. Una mirada pot dir-te com ets d’important per a mi i trencar una soledat. Una mirada pot engrandir o anorrear.

Laia de Ahumada

El menyspreu de no mirar a les persones sense llar és una forma d’exclusió social que sovint passa desapercebuda. No dirigir la mirada pot fer que les persones sense llar se sentin invisibles i menystingudes, com si no fossin considerades part de la comunitat. Això agreuja els sentiments d’aïllament i marginació que ja experimenten.

Que jo canviï aquesta actitud implica que vull reconèixer la humanitat i la dignitat de totes les persones, independentment de la seva situació.

Una simple mirada de reconeixement pot fer una diferència enorme, mostrant que ens importa la seva presència i que els considerem iguals.

És important recordar que totes les persones mereixem respecte independentment de la situació de vida.

A través d’accions com saludar amb amabilitat, escoltar les seves històries i preocupacions, i oferir ajuda i suport, podem trencar amb aquest menyspreu i promoure una cultura d’inclusió i respecte mutu.

Aquest canvi de mirada no només beneficia les persones sense llar, sinó que enriqueix també la nostra pròpia comunitat amb empatia i solidaritat.

CANVIES DE MIRADA ?

«La Resiliència Invisible: la iniciativa de les persones sense llar»

Conte a benefici de l’Associació Centre Obert Heura Sense Llar

Enmig dels carrers i els racons oblidats de les nostres ciutats, hi ha una realitat que sovint passa desapercebuda: les persones sense llar.  No es uns realitat invisible, ja que darrerament els mitjans de comunicació en parlen.  

L’augment de persones sense llar al carrer s’ha convertit en una realitat quotidiana que ja no ens sorprèn com abans. Aquest fenomen, lamentable però present, ha estat naturalitzat fins al punt que moltes vegades ja no ens crida l’atenció. Tot i això, no hem de normalitzar la seva situació, sinó treballar per solucionar-la i garantir un futur més just per a tots.

Les persones sense llar com a part del paisatge urbà

En els últims mesos, hem presenciat un fenomen preocupant: la naturalització de la presència de persones sense llar al carrer. A mesura que aquesta realitat s’ha anat establint, sembla haver perdut la seva capacitat per impactar-nos com abans. És una trista ironia que allò que hauria de ser inacceptable s’estigui convertint en part del paisatge urbà.

La normalització d’aquesta situació és fruit, en part, de la seva persistència i repetició constant. Cada dia, en els carrers de les nostres ciutats, veiem persones dormint a les voreres, demanant a les cantonades o buscant refugi en llocs improvisats. Aquesta repetició ha anat dessensibilitzant-nos progressivament, fins al punt que ja no ens crida tant l’atenció com abans.

A més, la normalització de les persones sense llar també està vinculada a la manca d’accions concretes per part de la societat en general. La falta de respostes eficaces i duradores ha contribuït a la percepció que aquesta és una realitat immutable, destinada a ser acceptada com a part inherent del dia a dia.

No obstant això, la naturalització de la presència de persones sense llar no hauria de ser motiu per a la resignació. Al contrari, hauria de ser un recordatori contundent de la nostra responsabilitat col·lectiva com a societat.

Foto Plataformas Sociales Salesianas

Resignació?  NO

Cada persona que dorm al carrer representa un fracàs del sistema en garantir les necessitats bàsiques i la dignitat de tots els ciutadans.

És essencial redefinir la manera com percebem i abordem aquesta realitat. En lloc de normalitzar-la, hem de continuar veient-la com una injustícia intolerable que demana accions immediates i sostenibles. Això implica implementar polítiques que abordin les causes estructurals de la falta de sostre, com l’accés a l’habitatge a preus assequibles i la millora dels serveis de salut mental i addiccions.

A més, cal fomentar una cultura de solidaritat i empatia envers les persones sense llar.

Això significa no ignorar-les o estigmatitzar-les, sinó tractar-les amb respecte i dignitat, reconeixent la seva humanitat i les seves necessitats i les seves potencialitats que van més enllà de l’assistencialisme

La normalització de la presència de persones sense llar al carrer és un fenomen preocupant que ha de ser abordat amb urgència i determinació.

No podem permetre que la seva situació es converteixi en part del de la geografia humana de la pobresa sense que ens mobilitzi a actuar.

És hora de redefinir la nostra resposta a aquesta crisi i treballar col·lectivament per construir un futur en què tothom tingui un sostre i un lloc al qual puguin anomenar «llar».

COM FER-HO?  

Des de la resiliència invisible i la iniciativa  de les persones sense llar

Sovint,  les persones  que han perdut el sostre i, que en molts casos, semblen haver perdut l’esperança, tenen també llum, que es traspua d’una lluita constant que sovint no es veu, però que ressona profundament dins d’ells: la iniciativa.

La vida sense llar no és només una història de privacions i dificultats, sinó també una història de supervivència i resiliència. Moltes persones sense llar són increïblement actives i tenen iniciatives sorprenents per enfrontar-se a les seves circumstàncies. Des de la col·laboració en comunitats locals, la iniciativa és la força vital que impulsa moltes d’aquestes persones cap endavant, des de la participació activa que  no només els dona un sentit de pertinença, sinó que també demostra la seva força i compromís amb el bé comú.

Al Centre Obert heura venen usuaris que  acabem fent voluntariat  en la pròpia  entitat o en altres  entitats i son generadors de benestar en altres persones.

Cal fer visible també,  reconèixer i valorar aquesta iniciativa que tenen algunes persones sense llar. No només ens recorda la seva humanitat i dignitat, sinó que també ens ofereix una lliçó important sobre la força de la voluntat humana enmig de les circumstàncies més difícils.

En lloc de veure’ls només com a víctimes de les circumstàncies, hem de reconèixer-los com a individus amb capacitat per créixer, aprendre i prosperar, malgrat les adversitats.

És hora de canviar la narrativa sobre les persones sense llar i reconèixer la seva iniciativa i resiliència.

No només és un acte d’empatia i compassió, sinó també una oportunitat per aprendre de les seves experiències i inspirar-nos en la seva determinació.

Com a societat, tenim la responsabilitat de donar suport i potenciar aquestes iniciatives, perquè tothom mereix una oportunitat de créixer i contribuir al món que compartim.

DORMIR AL CARRER. INDIFERENCIA?

Imatge Campanya Beteve

Fins ara, mai abans hi havia hagut tantes persones vivint al carrer a Barcelona.

Segons el recent recompte anual de la Fundació Arrels, el nombre de persones sense llar ha augmentat de manera preocupant, arribant a un mínim de 1.384 persones, un 8% de les quals són dones. Aquesta xifra representa un augment del 12% respecte a l’any anterior i un alarmant 56% comparat amb el 2015 que no arribaven a 900 persones

És inquietant que aquest recompte hagi estat realitzat en plena època hivernal i no inclogui les 75 persones que dormien al Centre d’Allotjament d’Emergència (CAU), activat pel govern municipal durant els mesos més freds.

El recompte ens fa sospitar que la xifra real pot ser més elevada, ja que alguns voluntaris van identificar llocs buits on podrien refugiar-se més persones. Que possiblement haurien anat al CAU o a d’altres llocs més arrecerats.

No es  sorprenent que hagi augmentat  la xifra  degut a la manca de solucions més efectives per part de les administracions. Aquesta realitat potser és la causa principal.

Entitats  d’aquest sector, com el centre Obert Heura Gràcia, precisem de més recursos per atendre les necessitats d’aquest col·lectiu divers i així com el suport a les nostres  entitats és  crucial per evitar una situació encara més dramàtica.

El problema de la manca d’habitatge es fa evident en tots els districtes de la ciutat, amb Ciutat Vella i l’Eixample liderant les xifres. Sorprenentment, el nombre de persones sense llar en els districtes perifèrics ha augmentat de manera significativa, com a Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia i Sant Andreu.

Als Barris de Gràcia i Sant Gervasi  districtes allunyats del centre on principalment desenvolupem la nostra tasca, els voluntaris d’Arrels van detectar un augment important de casos (Sarrià-Sant Gervasi s’han doblat (78 aquest any respecte a les 34 persones detectades al recompte anterior del juny del 2022, i a Gràcia  quasi s’han duplicat  (57 aquest any  respecte als 32 del darrer recompte)

Tot i que la ciutat disposa de 3.000 places municipals per a persones sense llar i destina un pressupost de 43 milions d’euros per a la cura de la pobresa extrema, no n’hi ha prou.

En conclusió, aquest augment alarmant de persones sense llar a Barcelona ressalta la necessitat imperiosa de solucions més efectives i recursos adequats per abordar aquesta crisi.

Les xifres indiquen clarament que les mesures actuals no són suficients i que es requereix una acció immediata per proporcionar habitatge, suport i oportunitats per a aquest col·lectiu vulnerabilitzat.

Tot i així, les entitats no ens aturem i seguim prop de les persones que  viuen i dormen al ras.

I TU  QUE HI POTS FER

  1. Pots fer una donació a Organitzacions que aborden el sensellarisme: Contribuir amb donacions monetàries o materials a organitzacions que treballem directament amb persones sense llar és una manera directa d’ajudar.
  2. Pots  fer voluntariat en Centres en els que atenem persones sense llar: Com a voluntari en per a persones sense llar per proporcionar suport, serveis bàsics i una presència solidària.
  3. Pots difondre la problemàtica compartint informació i històries a les xarxes socials per conscienciar l’opinió pública.
  4. Proporcionar Higiene Personal: recull material i ens el pots fer arribar: articles d’higiene personal com a sabó, xampú, i raspalls de dents per millorar les condicions de vida diàries.
  5. Pots oferir serveis Professionals: Professionals com metges, psicòlegs, i advocats poden oferir serveis a persones sense llar a través de clíniques o programes especialitzats.
  6. Organitzar Campanyes de Roba: Recull roba i organitza campanyes per aportar roba d’abric, sabates i altres articles essencials per fer front a les inclemències del temps, així com calces , calçotets, mitjons, roba interior en general, tovalloles

Cal fomentar la Solidaritat Comunitària: Al Centre Obert heura Gràcia  esmerçarem  esforços aquest any a estimular la solidaritat a nivell comunitari organitzant xerrades, tallers i esdeveniments per involucrar la comunitat en la cerca de solucions locals i de proximitat

COMPTEM AMB TU

Dia internacional contra de lluita contra el sensellarisme. Què hi puc fer jo?

¿Què hi puc fer jo?

Des de Heura et fem propostes que pots dur a terme per activar-te  en aquest dia i contribuir a  dignificar la situació de les persones en situació de sense llar.

  1. Campanyes de sensibilització: Organitza campanyes de sensibilització a la teva comunitat i xarxa social de proximitat  per informar les persones sobre les dificultats que afronten les persones sense llar i promoure l’empatia.
  2. Voluntariat: Ofereix el teu temps com a voluntari en organitzacions locals que treballem amb persones sense llar. Pots ajudar en refugis, menjadors socials o programes d’assistència, dutxes, activitats . A Heura  necessitem voluntaris per tasques  d’escolta a la persona.
  3. Recopilació de recursos: Organitza campanyes per recopilar roba, aliments, productes d’higiene i mantes, i distribueix-los a les persones sense llar o a les organitzacions que els necessitin.
  4. Esdeveniments de recaptació de fons: Col·labora amb Heura en l’organització d’esdeveniments benèfics com subhastes, concerts, o curses solidàries per recaptar fons i destinar-los a programes de suport per a les persones sense llar.
  5. Xerrades i tallers: Organitza xerrades i tallers a la teva comunitat per abordar temes relacionats amb el sensellarisme, com les causes subjacents, les solucions i com les persones poden ajudar.
  6. Dona suport a organitzacions: Dona diners o béns a organitzacions locals que treballem en l’acompanyament a persones sense llar. Fins i tot una petita contribució pot marcar la diferència.
  7. Sensibilitza a les xarxes socials: Utilitza els teus perfils a les xarxes socials per compartir informació sobre el sensellarisme, històries de persones sense llar i recursos útils.
  8. Suport polític: Informa’t sobre les polítiques locals i nacionals relacionades amb el sensellarisme i dona suport als líders i legisladors que defensen solucions efectives. Participa en accions d’incidència política.
  9. Escolta les persones sense llar: Ofereix el teu temps per escoltar les històries i experiències de les persones sense llar. L’acte d’escoltar pot ajudar a comprendre millor les seves necessitats i reptes.
  10. Promoció a llarg termini: No et limitis al Dia Internacional de les Persones Sense Llar. Treballa durant tot l’any per donar suport a les persones sense llar i advocar per un canvi sostenible en les polítiques i la societat.

Cada petita acció contribueix a crear consciència i generar un impacte positiu en la lluita contra el sensellarisme. La solidaritat i l’acció són fonamentals per abordar aquest problema de manera efectiva.

Només així podem construir la DIGNITAT

Si ens vols conèixer , colaborar o fer una donació entra, fes-nos una visita, a Centre Heura – VULL COL·LABORAR

INVOLUCRA’T o envia’ns un correu a info@centreheura.org

ENTREVISTA A JOSEP MARIA: ELS ANTICS VOLUNTARIS

En Josep Maria és voluntari d’Heura des dels seus inicis al ‘99. Ara, a punt de complir 88 anys, es planteja deixar el voluntariat directe i seguir col·laborant des de la distància, fent el que sap fer tan bé: els dibuixos-acudits que alegren les pàgines de La Veu d’Heura i els correus electrònics dels seus amics.

Com has viscut el confinament?

—Els primers dies de confinament la cosa no semblava tan dramàtica, però a mesura que anaven passant els dies em vaig començar a notar una mica neguitós, allò que no saps què fer, i vaig pensar que la solució seria posar-me a l’ordinador i fer els dibuixos-acudits, cosa que em distreia força i feia que no pensés en altres coses, perquè és clar no paraven de repetir per tots els mitjans que la gent gran érem el sector de risc…, i una de les reflexions que em feia era que no només la gent gran, sinó que tots els éssers humans, som molt vulnerables, perquè una cosa tan petita com és aquesta Covid-19, que s’ha de veure amb microscopis molt potents, pot trasbalsar tota la humanitat. I per fugir d’aquestes idees, em posava a l’ordinador a dibuixar i m’anaven sortint idees per a fer acudits, missatges gràfics, per a compartir amb altres persones. A mesura que ha anat passant el temps, m’he anat acostumant a la situació. En el moment que es va acabar el confinament i vam poder sortir, amb la Montserrat sortíem cada dia a caminar per fer una mica d’exercici, i de vegades caminàvem sis o set quilòmetres. La companyia de la Montserrat ha estat molt important, perquè ella és més forta que jo…

Els usuaris d’Heura també els has tingut presents aquests dies

—Sí. També he pensat molt en els usuaris d’Heura! Em preguntava: de què em queixo jo si aquestes persones estan sense llar, de qualsevol manera. I feia un exercici de memòria, d’anar recordant els usuaris que vaig conèixer i vaig fer-hi vincle, des dels inicis de fer de voluntari, sobretot els dels divendres, que és el dia en què hi he anat jo sempre. Començant per la lletra A, i anar seguint. I he arribat a pensar 45 o 50 noms! Alguns ja són morts, com ara l’Antonio Pardo, que va ser dels primers que va venir a Heura, i recordo que, quan estava malalt,  l’anava veure a l’hospital, i en una d’aquestes visites, es va morir allà, amb mi, i em va impactar molt. Recordo també el Manuel Reina, que ha mort recentment, i em va saber molt de greu perquè ens apreciàvem. I com ell, molts, per això faig aquest exercici de memòria, els recordo… em treu de cabòries, però pateixo també per ells.

I ara et planteges deixar el voluntariat a Heura

— Sí, per l’edat que tinc, perquè a part de ser vulnerable, em sento ja una mica cansat, tot i que considero que no faig gran cosa: servir el berenar dels divendres, i parlar amb els usuaris, però és clar, amb el meu problema d’oïda és una mica difícil mantenir una conversa, i si no els entenc em poso molt nerviós perquè em sap greu fer-los repetir el que diuen. Hi ha una sèrie de coses que em fan veure que potser ja n’hi ha prou. Penso deixar d’anar-hi els divendres, però tinc la voluntat de seguir col·laborant, per exemple amb la revista d’Heura i altres coses que pugui fer, sobretot de la meva professió de dibuixant, fent cartells, o el que calgui.

Com valores aquests vint anys de voluntariat?

—He viscut coses molt bones, hem celebrat molts aniversaris les tardes dels divendres, ens ho hem passat bé; també hi ha hagut moments no tan bons, però són casos molt aïllats, en conjunt molt bé. Penso que Heura ha fet una feina fantàstica i molts usuaris parlen d’Heura com si fos casa seva. I això és molt positiu. I jo he intentat ajudar en tot el que he pogut…

ENTREVISTA A MARIA JESÚS: LES NOVES VOLUNTÀRIES

Maria Jesús és una de les noves voluntàries que, d’ençà de l’obertura post-confinament, ha vingut a donar un cop de mà al servei de dutxes de l’espai lila dels divendres.

Com arribes  fins a Heura?

 -Aquí he vingut a parar pel Ramon, ha sigut ell qui ens ha mogut a tots. Jo treballo de conductora d’autobusos a TMB i, al principi de la Covid-19, TMB va oferir els busos per a fer trasllats als hotels de persones ingressades als hospitals. Es van adaptar els autobusos, i van contactar amb el Ramon perquè saben que és una persona molt ficada en temes de voluntariat i li van demanar ajuda per a trobar voluntaris entre el personal. Aleshores ell va crear un grup de whatsapp amb unes dues-centes persones que s’oferien per a fer aquest servei. Quan es van acabar els trasllats, perquè ja no feien falta, en Ramon ens va dir que, els qui volguéssim, ens podíem quedar en el grup per si sorgien altres voluntariats. Ens hi vam quedar una cinquantena, i al cap de quatre dies ja tenia una proposta! I ara t’explicaré com ho va fer: en passar amb l’autobús per davant del Centre Heura, es va aturar, va baixar i va demanar si necessitaven voluntaris. Ens va enviar un missatge dient-nos que en necessitaven perquè la gent gran que feia habitualment de voluntària estava confinada. I així va ser com vam començar.  Cada tarda, durant un mes i mig, han vingut a Heura dues persones voluntàries de TMB.

En el moment que reps el missatge del Ramon, què penses?

– Que necessiten gent i que jo puc oferir temps per donar un cop de mà; Que necessiten planxa, doncs planxa, que tampoc no em cauen els anells; que no em demanen de recollir patates, que no és una feina que em desgasta, és temps… I si tens temps, doncs l’has de posar al servei.

Però tu en el moment que reps el missatge no estàs confinada, sinó treballant…

– Sí, però jo vinc els divendres, que és el meu dia de festa. Treballo caps de setmana  i festius  a TMB, i de dilluns a dijous en una oficina. Tinc dues feines. Tinc divendres festa i per la meva situació personal actual puc fer-ho, potser en altres moments de la meva vida no hagués pogut. Vinc amb cotxe des de Viladecans, que és on visc; haig de buscar aparcament i si no en trobo, doncs vaig a un pàrquing i, si haig de pagar uns dinerets, doncs els pago, perquè el voluntariat també és això. I ara mateix puc fer-ho, tinc aquesta possibilitat:  la meva filla és gran; si tingués fills petits, doncs no podria venir.

Què hi has trobat a Heura?

– He vist que hi ha moltes persones necessitades, però també que hi ha moltes persones voluntàries, capacitades per ajudar. I també he conegut un món que no coneixia, perquè havia sentit parlar de les persones sense sostre, i t’imagines que són les que van amb el carret, però no saps res més i aquí descobreixes que són persones que realment ho han perdut tot, i que jo també podria ser-ho. I ja no és només venir, és que t’impliques, demanes roba a la família…, i t’adones que ens sobren moltes coses i que hi ha gent que les necessita. Després vens aquí unes quantes setmanes seguides i veus la mateixa persona que ve a dutxar-se i la saludes, li preguntes com li ha anat la setmana i veus que són persones com tu, que tenen la seva vida, que han tingut mala sort, i que necessiten una empenta perquè els hi vagi millor després. Tant de bo!

Avui el grup de voluntariat de TMB acaba la seva aportació a Heura. Tens pensat continuar?

– El Ramon ens va comunicar que en aquest moment es reincorporen nous voluntaris a Heura, i que ja no cal que hi siguem perquè no hi ha tanta feina. Jo, hi ha hagut setmanes que he vingut sola, en canvi avui mateix han vingut dues noies més, i no cal; quan s’acaba la feina no cal que estiguis aquí fent petar la xerrada, perquè vens a ajudar.  Jo seguiré el mes de juliol, si es necessita la meva aportació, i al setembre m’he de plantejar què faig, perquè em queda molt lluny de casa, potser em buscaré un altre voluntariat més a prop, perquè ara l’he fet aquí i m’ha enganxat…

Ja havies fet voluntariat abans?

– Sí, però no de forma continuada. Tots portem a dins una mica de voluntari i de vegades no tens temps o no es presenta l’ocasió, o no coneixes llocs on anar. Mira, jo em sento una persona afortunada: l’empresa on estic treballant va fer un ERTE i pensàvem que tancava i, com que sóc sola amb la meva filla, necessitava treballar i em vaig treure el carnet de conduir autobusos, i amb 50 anys em va contractar TMB, i sense experiència!  I això s’ha de valorar perquè no totes les empreses agafen gent gran sense experiència. M’han donat una bona oportunitat! Estic contenta, i com que em sento afortunada -sempre m’hi he sentit-, tinc, no diria l’obligació però sí la necessitat, d’oferir alguna cosa, perquè jo he tingut sort i no tothom en té…