CANVIAR LA MIRADA

Enguany Centre Obert Heura Gracia fa 25 anys que estem al costat de les persones sense llar, recolzant, acompanyant i humanitzant aquesta realitat tan complexa i plena de vulnerabilitat com és la de dormir i viure al ras.

Malauradament 25 anys Després de començar a lluitar, aquest segueix sent un problema que persisteix en la nostra societat. Ens hagués agradat més haver de desaparèixer com a entitat, però, és una realitat que, en comptes d’erradicar-se, cada vegada s’agreuja més i més

Ja fa alguns anys la Laia de Ahumada, una de les fundadores i persones motor de l’Associació ens va regalar aquestes paraules tan ben escrites i que ens fan pensar i ens mouen a

CANVIAR LA MIRADA

Les persones que viuen i dormen al carrer ens fan por.

Passem pel seu costat amb pas apressat, sense mirar-les.

No sabem si hem somriure, compadir, o donar una almoina; i davant de tants dubtes optem per passar de llarg, amb la mirada perduda i, a força de no voler-les veure,

no les veiem.

Les persones sense llar ens qüestionen, ens inquieten i ens fan basarda perquè no sabem com reaccionaran; perquè temem que ens deixin anar un estirabot o ves saber què.

Aquestes persones senten damunt seu el menyspreu de les

NO MIRADES


Molt sovint em pregunten com actuar, què fer.

Jo sempre dic el mateix: Mira’l! Mira-la!


Tan fàcil i tan difícil alhora, perquè mirar és un art amorós i, quan t’inicies en la seva pràctica, descobreixes dins teu tot tipus de mirades insospitades:

de prepotència, de compassió, de rancúnia, de menyspreu…

I més d’una vegada m’he trobat abaixant els
ulls, avergonyida de no saber mirar.


La persona que viu al carrer, no mira per por de ser mirada.

Camina amb el cap cot per fer-se invisible als ulls dels altres,per estalviar-se el menyspreu d’una ullada.

Reconèixer-la, anomenar-la, saludar-la, mirar-la, la dignifica.

Passar de llarg, ignorar-la, menysprear-la, la denigra. Una mirada pot dir-te com ets d’important per a mi i trencar una soledat. Una mirada pot engrandir o anorrear.

Laia de Ahumada

El menyspreu de no mirar a les persones sense llar és una forma d’exclusió social que sovint passa desapercebuda. No dirigir la mirada pot fer que les persones sense llar se sentin invisibles i menystingudes, com si no fossin considerades part de la comunitat. Això agreuja els sentiments d’aïllament i marginació que ja experimenten.

Que jo canviï aquesta actitud implica que vull reconèixer la humanitat i la dignitat de totes les persones, independentment de la seva situació.

Una simple mirada de reconeixement pot fer una diferència enorme, mostrant que ens importa la seva presència i que els considerem iguals.

És important recordar que totes les persones mereixem respecte independentment de la situació de vida.

A través d’accions com saludar amb amabilitat, escoltar les seves històries i preocupacions, i oferir ajuda i suport, podem trencar amb aquest menyspreu i promoure una cultura d’inclusió i respecte mutu.

Aquest canvi de mirada no només beneficia les persones sense llar, sinó que enriqueix també la nostra pròpia comunitat amb empatia i solidaritat.

CANVIES DE MIRADA ?

“La Resiliència Invisible: la iniciativa de les persones sense llar”

Conte a benefici de l’Associació Centre Obert Heura Sense Llar

Enmig dels carrers i els racons oblidats de les nostres ciutats, hi ha una realitat que sovint passa desapercebuda: les persones sense llar.  No es uns realitat invisible, ja que darrerament els mitjans de comunicació en parlen.  

L’augment de persones sense llar al carrer s’ha convertit en una realitat quotidiana que ja no ens sorprèn com abans. Aquest fenomen, lamentable però present, ha estat naturalitzat fins al punt que moltes vegades ja no ens crida l’atenció. Tot i això, no hem de normalitzar la seva situació, sinó treballar per solucionar-la i garantir un futur més just per a tots.

Les persones sense llar com a part del paisatge urbà

En els últims mesos, hem presenciat un fenomen preocupant: la naturalització de la presència de persones sense llar al carrer. A mesura que aquesta realitat s’ha anat establint, sembla haver perdut la seva capacitat per impactar-nos com abans. És una trista ironia que allò que hauria de ser inacceptable s’estigui convertint en part del paisatge urbà.

La normalització d’aquesta situació és fruit, en part, de la seva persistència i repetició constant. Cada dia, en els carrers de les nostres ciutats, veiem persones dormint a les voreres, demanant a les cantonades o buscant refugi en llocs improvisats. Aquesta repetició ha anat dessensibilitzant-nos progressivament, fins al punt que ja no ens crida tant l’atenció com abans.

A més, la normalització de les persones sense llar també està vinculada a la manca d’accions concretes per part de la societat en general. La falta de respostes eficaces i duradores ha contribuït a la percepció que aquesta és una realitat immutable, destinada a ser acceptada com a part inherent del dia a dia.

No obstant això, la naturalització de la presència de persones sense llar no hauria de ser motiu per a la resignació. Al contrari, hauria de ser un recordatori contundent de la nostra responsabilitat col·lectiva com a societat.

Foto Plataformas Sociales Salesianas

Resignació?  NO

Cada persona que dorm al carrer representa un fracàs del sistema en garantir les necessitats bàsiques i la dignitat de tots els ciutadans.

És essencial redefinir la manera com percebem i abordem aquesta realitat. En lloc de normalitzar-la, hem de continuar veient-la com una injustícia intolerable que demana accions immediates i sostenibles. Això implica implementar polítiques que abordin les causes estructurals de la falta de sostre, com l’accés a l’habitatge a preus assequibles i la millora dels serveis de salut mental i addiccions.

A més, cal fomentar una cultura de solidaritat i empatia envers les persones sense llar.

Això significa no ignorar-les o estigmatitzar-les, sinó tractar-les amb respecte i dignitat, reconeixent la seva humanitat i les seves necessitats i les seves potencialitats que van més enllà de l’assistencialisme

La normalització de la presència de persones sense llar al carrer és un fenomen preocupant que ha de ser abordat amb urgència i determinació.

No podem permetre que la seva situació es converteixi en part del de la geografia humana de la pobresa sense que ens mobilitzi a actuar.

És hora de redefinir la nostra resposta a aquesta crisi i treballar col·lectivament per construir un futur en què tothom tingui un sostre i un lloc al qual puguin anomenar “llar”.

COM FER-HO?  

Des de la resiliència invisible i la iniciativa  de les persones sense llar

Sovint,  les persones  que han perdut el sostre i, que en molts casos, semblen haver perdut l’esperança, tenen també llum, que es traspua d’una lluita constant que sovint no es veu, però que ressona profundament dins d’ells: la iniciativa.

La vida sense llar no és només una història de privacions i dificultats, sinó també una història de supervivència i resiliència. Moltes persones sense llar són increïblement actives i tenen iniciatives sorprenents per enfrontar-se a les seves circumstàncies. Des de la col·laboració en comunitats locals, la iniciativa és la força vital que impulsa moltes d’aquestes persones cap endavant, des de la participació activa que  no només els dona un sentit de pertinença, sinó que també demostra la seva força i compromís amb el bé comú.

Al Centre Obert heura venen usuaris que  acabem fent voluntariat  en la pròpia  entitat o en altres  entitats i son generadors de benestar en altres persones.

Cal fer visible també,  reconèixer i valorar aquesta iniciativa que tenen algunes persones sense llar. No només ens recorda la seva humanitat i dignitat, sinó que també ens ofereix una lliçó important sobre la força de la voluntat humana enmig de les circumstàncies més difícils.

En lloc de veure’ls només com a víctimes de les circumstàncies, hem de reconèixer-los com a individus amb capacitat per créixer, aprendre i prosperar, malgrat les adversitats.

És hora de canviar la narrativa sobre les persones sense llar i reconèixer la seva iniciativa i resiliència.

No només és un acte d’empatia i compassió, sinó també una oportunitat per aprendre de les seves experiències i inspirar-nos en la seva determinació.

Com a societat, tenim la responsabilitat de donar suport i potenciar aquestes iniciatives, perquè tothom mereix una oportunitat de créixer i contribuir al món que compartim.