#COVID19 EN PRIMERA PERSONA: RELATS D’UNA PANDÈMIA AL CARRER

#covid19 en primera persona

Aquesta iniciativa del Centre Obert Heura, vol fer sentir la veu i mostrar d’a prop les vivències d’aquells que han hagut de passar la Covid 19 al carrer, sense una llar on confinar-se.

El Centre Heura és una entitat sense ànim de lucre que treballa des de fa més de 20 anys als districtes de Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi per acollir i acompanyar a les persones en situació de sense llar. Per aconseguir-lo, ofereixen serveis d’higiene personal, espais de relació i atenció social. Gràcies a l’equip de persones que formen part de l’entitat, durant l’any passat es van poder atendre 155 persones, es van oferir 2700 dutxes, 3000 entrepans, 750 serveis de perruqueria, es van poder tramitar 193 noves places de menjadors socials i van poder rebre atenció i seguiment social un total de 203  persones.

Des del 14 de març d’enguany, les persones en situació de sense llar han vist com s’agreujava, encara més si és possible, la seva situació. A partir del seguiment telefònic que el centre va portar a terme durant la pandèmia, van copsar com en confinar-se les persones de referència, van quedar desprotegits degut a les poques xarxes locals de suport de que disposaven en el seu dia a dia. Han vist reduïda l’oferta de serveis d’atenció bàsica. Han vist com es col·lapsava el servei públic i com, l’estigma augmentava per la por al contagi, al mateix temps que la invisibilització social, creixia.

Amb l’iniciativa #COVID19 “Relats d’una pandèmia al carrer”, el centre Heura vol donar veu a aquells que malauradament, van patir la situació de sensellarisme durant aquests difícils moments.

La directora Jara García explica que es tracta d’obrir un mitjà de comunicació per difondre les vivències de les persones més vulnerables a través dels seus relats.

El centre està duent a terme aquest projecte sota el paraigües de la coneguda secció del centre “La veu d’Heura”, espai reservat a donar veu a tots aquells pels que hi treballa diariament. La Intenció és visibilitzar el greu problema que pateixen les persones en situació de carrer o exclusió residencial greu i posar, aquest fenomen al centre de l’opinió pública i de  les agendes polítiques per incentivar un pla conjunt de millora.

La situació de sensellarisme és una gran vulneració dels drets humans i des del Centre Heura, voluntaris i professionals hi treballen per millorar la qualitat de vida de les persones que la pateixen. Les entrevistes i relats de les persones que acudeixen al centre, es publicaran a la pàgina web i a les xarxes socials setmanalment. L’entitat espera crear així, un mitjà d’expressió obert per a tots aquells que vulguin fer sentir la seva veu i un espai per a la consciència d’aquells que vulguin solidaritzar-se amb aquest fenomen creixent.

En aquest link es pot llegir la primera entrevista que sota el nom de J, ens explica com es passa la pandèmia sense cobrar la pensió.

ENTREVISTA A G.: ELS SERVEIS DE SALUT

G., com has passat aquest temps de confinament?

—Jo dormia a l’Església Evangèlica de Gràcia, fins que la van tancar pel confinament i em vaig trobar al carrer. El que passa és que havia estalviat alguna cosa i me’n vaig anar a un hostel, que et surt per 7€ al dia, i encara no l’havien tancat. I quan estava allà vaig tenir un infart. I al sortir de l’hospital vaig buscar una habitació i vaig trobar aquesta on estic ara, a Esplugues, i el cap de setmana treballo amb un amic en una rostisseria, i guanyo poc però em puc pagar l’habitació. I com que ha pogut obrir sense problemes m’ha anat bé. Els dies que no treballo estic tancat al pis, a l’habitació. I segueixo mirant coses perquè l’habitació em costa molt cara, però hi estic bé, no hi ha problemes de drogues ni de res.

Dius que vas tenir un infart?

—Sí, quan estava a l’hostel vaig tenir un infart. Em van portar a Sant Pau i vaig estar allà cinc dies, i el curiós és que tenia pagat l’hostel i li vaig dir a un altre que hi anés en el meu lloc, perquè l’aprofités.

Jo estic operat de fa anys. De seguida em van fer les proves, em van fer un cateterisme que és com es veu si està obturada una arteria i em van posar un stent, i em van donar 4 pastilles que són específiques per a això que porto, a  més de les 6 que ja prenia. Ara en prenc 10!. En quatre dies ja vaig demanar per marxar perquè ja estava bé i  perquè va coincidir amb el principi de la Covid i es van posar més durs, i no podia fumar, i ja “m’agobiava”. També em van fer la prova de la Covid i vaig donar negatiu.

Ara ja estàs recuperat?

—Ara ja em trobo bé, però quan estava a l’Església Evangèlica sortia al matí i anava a esmorzar a l’Ejército de Salvación, i només de caminar tres carrers em fotia un mal el pit! però no vaig fer res, perquè un dia havia anat al Clínic  amb uns símptomes molt similars, i sembla una tonteria, però si vius al carrer —perquè el primer que et pregunten és on vius—, a lo millor és un handicap perquè et facin les proves que t’han de fer, perquè es pensen que estàs allà per quedar-te a dormir, i no me les van fer. Així que qualsevol dia d’aquests els portaré fotocòpia de l’informe de Sant Pau i els diré: “Mira, jo estava al carrer, però m’hi hagués pogut quedar per sempre, en la puta calle”,  perquè si no et fan les proves perquè la gent està al carrer, si no saben distingir quan una persona ha fet un infart o no, no anem bé. A Sant Pau, en canvi en dues hores em van fer un munt de proves i el cateterisme.

Però ja ha passat i no cal recordar-se’n, i ara estic molt bé, la veritat, a la glòria…

ENTREVISTA A J.: ELS TRÀMITS ADMINISTRATIUS.

J., com has viscut aquest temps de confinament, ?

—Doncs, ara t’ho explico. Jo cobro una pensió que diuen de pre-jubilació, d’uns 400€, des del gener de 2012, i cada any, al gener, haig d’anar a les oficines de l’INEM a fer la revisió per poder seguir-la cobrant. El cobrament es fa a partir de l’abril, retroactiu. Aquest any, com sempre, vam demanar des d’Heura cita prèvia a l’INEM, abans del coronavirus, i quan hi vaig anar em van dir que havia de tornar un altre dia, però no em van dir  per a què. Així que vaig fer el viatge per no res. Li vaig dir a l’educadora d’Heura el que feia al cas i em va demanar una altra cita, i me la van donar per al 12 de febrer. Arribo allà i em fan els papers, com sempre. I arriba l’abril, i no cobro…

I què vas fer?

—Doncs, mira, la mestressa del pis on tinc llogada una  habitació coneixia una senyora que treballava a l’INEM i li vam trucar, perquè a mi no m’agafaven el telèfon, era desesperant, no sabia què passava. I aquesta senyora em va dir que m’ho miraria, perquè jo no sabia si era culpa meva o què.  Primer em van dir que em faltava un paper de la declaració de renda, però jo els havia portat tots! I saps què havia passat? Resulta que quan em van dir el mes de gener que tornés el mes següent, perquè hi havia un problema, és perquè l’1 de gener m’havien donat de baixa de la pensió!

I et van dir què havia passat?

—Jo què sé! Que hi havia hagut un error. Una excusa de mal pagador! I aquest senyor que es va equivocar no anirà a l’atur, no, i jo què?¡ Que he passat uns mesos que no els hi desitjo ni al meu pitjor enemic, ja t’ho dic ben clar. I sort de la senyora que treballava a l’INEM perquè si no encara estaria igual.

Quan de temps vas estar sense cobrar?

—Març, abril i maig. Tres mesos! Aquest mes de juny m’han pagat  els tres mesos que em devien i el mes de juliol cobraré juny i juliol.

I tot això en ple confinament…

—Entre això i que vaig haver de fer la quarantena perquè havia estat en contacte amb una persona que havia tingut el coronavirus, no dormia, no menjava, preocupadíssim també per si agafava la malaltia, ja saps que estic delicat del cor i que porto bypass… Sort que aquí on estic és com si fóssim una família, perquè si no, hauria hagut d’anar a dormir al carrer.

I ara com estàs?

—Doncs mira, he pagat els deutes, perquè em van deixar diners, perquè no en tenia ni per comprar-me una aspirina, i ja et dic: sort que estava en aquesta casa, que si no… Ara ja estic més tranquil. Això és el que m’ha passat i t’ho explico a tu perquè ho expliquis; i quan ara al juliol faci els 65 anys i hagi d’arreglar els papers per a la pensió definitiva de jubilació, els faré una denúncia, i no sé què faran perquè ja saps que es tapen els uns als altres, però jo la penso fer…

#laveudHeura.